Al 2006 i 2007 vaig tenir l’oportunitat de submergir-me en les pràctiques internacionals de suport privat a la cultura i mecenatge. El Departament de Cultura de la Generalitat em va encarregar dos informes sobre l’estat de la qüestió a Canadà i al Regne Unit, dos països representatius dels models més generalitzats arreu del món. A més, cadascú d’aquests estudis estava enfocat cap a un sector cultural diferent. L’estudi del Canadà s’orientava a les arts escèniques i les arts en viu, i el model del Regne Unit al patrimoni. Tots dos estudis incloïen anàlisis de casos on es veu d’una manera pràctica l’aplicació real del mecenatge i el “fundraising”.

La selecció del Regne Unit i el Canadà responen a una lògica prou clara. El Regne Unit representa el model de mecenatge més reconegut a Europa. Per la seva part, el Canadà representa per a mi el pont que vincula les polítiques culturals europees a la dels Estat Units. Així, l’estudi del Canadà contrasta les similituds i diferències entre les províncies de Quebec i Ontàrio. Quebec, molt propera al model Europeu (bàsicament al model de finançament de la cultura del Regne Unit i no de França com s’entén habitualment) i Ontàrio (o el govern federal de Canadà) molt propera al model dels Estat Units. Considero clau aquest pont per comprendre com funciona la filantropia en el món d’influència anglosaxona i com ha evolucionat a partir dels anys 60-70 a la resta de països europeus principalment, i al nostre, en particular.

Tant l’informe del Regne Unit com el del Canadà descriu fil per randa les lleis i pràctiques de mecenatge i “fundraising” habituals en aquests països. Per exemple, és molt interessant conèixer el sistema britànic anomenat “Gift Aid” del que, estranyament, ningú hi parla aquí, o els “Charitable Trust” o fundacions (en el món anglosaxó el significat de fundació és diferent al que se li dona aquí). Per suposat, els diferents sistemes d’incentius fiscals o d’exempció d’impostos a les organitzacions sense afany de lucre és una part important dels estudis però, de ben tros, no ho és tot.

Una part important dels dos models son les formes jurídiques de les organitzacions que es poden acollir als benefici de la llei. Aquí el paper protagonista ho tenen les “Charities” i les “empreses de responsabilitat compartida – private company limited by guarantee”, formes jurídiques sense afany de lucre que van íntimament lligades a la donació filantròpica i als beneficis fiscals.

L’estudi del Regne Unit es centra en el finançament del “National Trust”. Aquesta organització (no pública però si de servei públic) s’ocupa de la conservació de la major part del patrimoni cultural i natural d’Anglaterra. Per la seva banda, l’estudi del Canadà presenta estudis de casos de les arts escèniques com: “Les Grands Ballets Canadiens”, “El Cirque Eloize” o el teatre de Mont-real “Espace Go”.

De tot el que vaig estudiar sens dubte em va interessar l’evolució i mútua influència de les polítiques culturals de Quebec i Ontàrio. Crec que coneixent aquests casos es poden fer prediccions de per on evolucionaran les polítiques culturals a Catalunya i als països del sud d’Europa. Per aquest fet i per d’imminència de la discussió de la nova llei del mecenatge que el PP presentarà aviat al Parlament, ara més que mai aquests estudis estan d’actualitat; val la pena fer-los-hi una ullada. Malauradament hi ha molt poc coneixement de les tècniques de fundraising al nostre país i la informació que circula és poca i orientada a uns determinats temes recurrents.

A www.tonigonzalezbcn.com/cat/analista.html es poden descarregar:

• El context polític i legal del suport privat a la cultura a Canadà i Quebec (informe complert)
• El context polític i legal del suport privat a la cultura a Canadà i Quebec (fitxa resum)
• El National Trust en el context polític i legal del suport al patrimoni al Regne Unit (informe complert)
• El National Trust en el context polític i legal del suport al patrimoni al Regne Unit (fitxa resum)