Publicat originalment en blog a La Coctelera el 27-Octubre-2008
Article publicat al Butlletí d’informació cultural de Aportada d’Octubre-Novembre de 2008
Existeix a Catalunya un consens generalitzat als sectors culturals i a les institucions públiques de que la cultura s’ha de donar a conèixer a l’estranger. Aquest principi ben obvi, es concreta massa sovint en l’objectiu únic de promocionar i vendre els productes culturals catalans. Francament, és una llàstima que un comportament tant orientat al valor dels diners i el desenvolupament econòmic no permeti apostar pels innombrables beneficis que la projecció internacional pot proporcionar a Catalunya, als creadors, a les organitzacions culturals i, en definitiva, als ciutadans. Per desenvolupar la cultura de mercat ja ho fan molt bé els corresponents departaments de comerç, indústria o economia de les institucions o les empreses comercials.
Sense treure valor al mercat i als seus beneficis en termes econòmics, els sectors de la cultura tenen tota una sèrie de valors que els fan realment rentables en sortir a l’estranger i comunicar-se amb la resta del món. Les arts com a tals necessiten confrontar-se i barrejar-se amb la producció d’altres artistes i cultures per créixer i innovar. Als ciutadans, conèixer la cultura d’altres països els obre la ment i la necessària curiositat per, també, afrontar amb seguretat altres àmbits de la vida. En definitiva, els sectors culturals han de reinventar les seves polítiques i pràctiques tot aplicant les novetats que s’estan desenvolupant arreu.
Una política de suport a la internacionalització ha de passar per reconèixer la diversitat dels seus valors i ser coherents amb els continguts que es volen difondre. Ha de descentralitzar els mecanismes, de manera que tot artista, companyia, organització o institució sigui actiu en aquest àmbit. Ha de ser humil i curiosa amb l’entorn valoritzant el que és d’aquí i el que els de fora poden aportar per completar-la. Ha de tenir al davant persones capaces i formades per poder comunicar-se amb una altra llengua i amb gent diferent.
Sorprèn que aquesta simplicitat de principis costi tant d’adoptar per les institucions i organitzacions culturals. Tot al contrari, els pressupostos invertits en projecció internacional es gasten en oferir aparadors sobredimensionats, en donar a conèixer productes difícilment homologables, en donar suport a fires orientades exclusivament al producte amb escasses possibilitats d’obrir-se pas en una escena internacional o en nomenar persones responsables de les organitzacions culturals públiques amb greus dificultats per expressar-se més enllà de la llengua catalana. Països tant similars com Flandes o Quebec han destacat en les seves polítiques d’internacionalització, per què no Catalunya?
Hi ha un camp a recórrer en la internacionalització de la cultura que va més enllà del producte reproduït i convenientment empaquetat. Es tracta d’un món on es valoren les idees innovadores, els processos creatius, el coneixement dels uns i dels altres, i on les arts i la cultura juguen un paper principal com a transmissors de sensibilitats i comunicació de voluntats. Un món global obert a compartir espais comuns a partir del respecte a la diversitat de cultures i obres artístiques.