Al capdavant de la manifestació de la cultura del dilluns es situarà l’eslògan “No retalleu la cultura” i un manifest de set punts. Independentment d’aquestes pautes donades per les organitzacions convocants, cadascú que hi vagi tindrà les seves raons personals. Jo també tindré les meves.
Jo em manifestaré al carrer per expressar la defensa del “valor públic de la cultura”. Penso que els partits polítics majoritaris d’aquest país estan en retirada en considerar que la cultura te per si mateixa uns valors que son de tots els ciutadans i, per tant, quan estan al poder, han de dedicar-li fons públics pel seu desenvolupament. A partir de la transició a Catalunya i a Espanya la cultura ha estat un objectiu prioritari de País, un objectiu pel bé comú dels ciutadans, d’igual manera que la sanitat o l’educació. Actualment a Catalunya, la cultura i, principalment, la creació artística ja no sembla ser considerada com un bé general i portadora de valors públics. És prova d’aquesta afirmació la reducció progressiva dels pressupostos públics de la cultura, dels més baixos d’Europa (0,8% del pressupost de la Generalitat quan l’estàndard europeu és aproximadament del 2%) i la manca de confiança en ella en aplicar-se-li uns retalls cecs iguals a totes les partides pressupostàries de la Generalitat.
El procés de degradació del suport públic a la cultura no és produeix ara mateix sinó que ha estat gradual. Si en els primers anys posteriors a la transició política espanyola la cultura tenia valor per ella mateixa, posteriorment, en lloc d’aprofundir en aquests valors, es van començar a buscar d’altres instrumentals per justificar el seu suport públic. En aplicar aquests nous és on penso va començar el procés de banalització dels continguts culturals que ara mateix estem patint en la seva més crua realitat. D’aquesta manera, a partir dels 90 ja era obvi per part de la classe política que a la cultura se li havia de donar suport per que era font de riquesa econòmica. Així, la prioritat va passar a les industries culturals i al % d’aportació al PIB. La mercantilització de la cultura es va obrir pas i es va instal.lar. En tot això, el President Maragall va intentar tallar amb aquesta dinàmica però Montilla i el seu govern ràpidament van redreçar-la.
En arribar la crisi i els postulats neoliberals han quedat fermament assentats a les polítiques públiques d’Europa i Espanya, ja no es busquen nous arguments, simplement la cultura ja no interessa i s’ha d’anar reduint l’aportació pública. Sense valorar la seva fragilitat, la baixa dependència dels pressupostos públics i la necessitat per la subsistència d’un país i d’una ciutadania preparada per abordar els reptes de la seva vida personal i en comunitat, la cultura es retalla, obrint pas a una major dependència de les lleis purament mercantils. D’altra banda, tampoc s’està fent cap esforç per part de les administracions públiques per fer factible l’accés de fons privats als sectors culturals i a organitzacions sense afany de lucre, tot canviant el model de finançament en la línia dels països anglosaxons.
En definitiva, tinc raons per anar a la manifestació del dia 21 de març. Penso que la cultura te valors propis pels quals les administracions públiques li han de donar suport amb pressupostos dignes. Malauradament, veig que avui aquest suport està sota amenaça i em fa pensar que aquest país pot tornar als moments més foscos de la seva història.