Article publicata la revista Entreacte (Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya). Núm. 176. Tardor 2011.
En temps de crisis, la necessitat de tirar endavant i cercar camins nous ha de ser la prioritat de qualsevol persona u organització. Així, la inclinació a reinventar-se hauria de ser el salvavides al qual agafar-se. Simplificant, les opcions que es plantegen son dues: o els temps canvien per tornar a ser i fer el mateix d’abans, o hem de ser nosaltres els que canviem i adaptar-nos a temps diferents, definits per regles que res tenen a veure amb les que han quedat enrere. Si cap de les dues opcions no acaben de convèncer-nos, sempre queda el recurs de marxar a un altre lloc on no afecti la crisi.
En el sector de la cultura i del teatre no és una pràctica massa comuna tot i que no és estranya. Marxar a Europa, als Estat Units o a l’Amèrica del Sud és una pràctica minoritària però tothom coneix exemples. A casa nostra hem entès la internacionalització com el fet de vendre a l’exterior productes o serveis de manera puntual i esporàdica. Marxar, anar a treballar fora un període de temps més llarg es comença a plantejar ara i el motiu és la manca de recursos i oportunitats al propi país.
Cal dir que avui dia marxar els artistes o treballadors de la cultura a treballar fora no ha de ser tant traumàtic com ho era per a les generacions dels nostres avis. Ara la facilitat de comunicar-se, els preus dels transports, la velocitat i la seva periodicitat fa que sortir fora pugui entendre’s no com un trencament sinó com un lloc més des d’on desenvolupar l’activitat professional. Ara es parla a Europa de mobilitat d’artistes i d’agents cultural amb total naturalitat entenent que el plató o l’oficina poden estar situades a qualsevol indret del planeta. Això si, cal arriscar-se, tenir coratge, confiança i aprendre idiomes.
Al marge d’accedir a feines o treballs remunerats, treballar a Europa té avantatges que cal tenir en compte. En primer lloc, molts països tenen estatuts socials per a artistes on es garanteixen drets laborals dignes. Els sindicats estan reconeguts i tenen força per imposar els seus plantejaments. La transparència i equitat permeten estar en igualtat amb els altres professionals; es valora el mèrit i el talent per damunt d’altres consideracions. Hi ha llocs on es valora l’artista, el creador, el professional expert per ell mateix i pel que aporta a la societat, i no tant per la seva capacitat de produir riquesa econòmica i incrementar el PIB nacional. A més es pot aprendre com s’ho fan als altres països, aprendre a col·laborar, descobrir nous llenguatges, idees innovadores, etc, etc.
Potser ara aquesta secció s’haurà d’anomenar “una porta al món” enlloc de finestra, per poder passar als horitzons “llunyans”, que com a la pel·lícula d’Anthony Mann, no son només una metàfora sinó un recurs a no perdre de vista.