Article publicat a la Revista Entreacte (Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya). Núm. 190. Estiu 2015.

Quan un artista, companyia o un projecte escènic es vol donar a conèixer internacionalment, la manera més directa és posar-se en mans de professionals especialistes. Així, en el món de les arts escèniques, els mànagers i els agents distribuïdors són les peces claus d’aquest procés. Ells i elles, a títol individual o com a empreses, tenen l’experiència i els coneixements necessaris per a que el treball d’un artista circuli per circuits més amplis dels seus habituals. Aquests intermediaris disposen d’una bona agenda de contactes en determinats països, competència i credibilitat necessària, són escoltats pels programadors, pels socis potencials per a projectes en col·laboració o coproducció, i pels amfitrions si es tracta d’una residència artística.

Malauradament, de la mateixa manera que la sortida d’artistes escènics catalans a l’estranger és relativament escassa, també ho és la d’agents que reuneixin aquests criteris d’experiència, coneixements, competència i credibilitat a nivell internacional. Les poques agències artísticament solvents, com per exemple “MOM & El Vivero” o “Agente 129” – per citar-ne un parell, ja tenen prou treball  i difícilment accepten nous artistes per representar. En tot cas, ja que és totalment necessari comptar amb professionals experts, si es vol donar un gir internacional a la carrera i no es troba aquesta agència de confiança, es pot optar per altres alternatives.

Primer de tot, és pot fer de manera autodidacta. Aquest sistema, d’entrada no massa recomanable, xoca amb la falta de disponibilitat i dedicació del propi artista ja que difícilment la seva feina creativa li deixa temps per fer altres activitats. Amb tot, cal dir que a Catalunya hi ha caos d’artistes excepcionals que han estat capaços de compatibilitzar perfectament aquestes dues feines. Sense cap dubte, qui millor per promocionar el seu treball que el propi autor. Certament, el programador escènic internacional sempre s’estima més parlar directament amb l’artista que amb el seu representant. Una alternativa, derivada d’aquesta però més realista, és formar algun membre de la companyia. Aquest procés requereix temps però assegura que el coneixement adquirit quedi dins l’entorn de la pròpia companyia. Això sí, es molt més ràpid, tant en el cas de l’artista autodidacta com del membre de la companyia, si es sol·licita l’ajut d’un mentor o consultor expert que vagi guiant tot el procés de formació i les primeres fases de la internacionalització.

Per acabar, una alternativa una mica més elaborada és agrupar-se i formar una persona que s’ocupi de la distribució internacional. Aquest sistema és menys costos tot i que pot xocar amb la  manca de confiança en un país on, encara, compartir no està entre les prioritats més immediates.