La setmana passada vaig conèixer per “filtracions” a la premsa la greu crisi que estava travessant el CoNCA (Consell de les Arts de Catalunya). A molts pocs mesos del seu naixement i desprès de tants esforços i confrontacions per renovar el model de gestió de la cultura de Catalunya sembla que aquest trontolla, i precisament per qüestions internes.

En introduir aquest nou model molts professionals de la cultura ens vam implicar per desenvolupar unes formes d’organització que anul·lessin tantes limitacions a la democràcia que, en particular, arrastrem els països llatins. Especialment el sector cultural es veu molt afectat pel clientelisme polític, l’amiguisme i la manca d’autonomia. El nou model havia de donar capacitat als artistes i professionals de les arts per decidir sobre els ajuts públics i les polítiques de desenvolupament i difusió de les arts.

El model dels Consell de les Arts representa també una nova manera de prendre decisions. Aquest planteja un funcionament horitzontal i participatiu en que els mateixos professionals del sector actuen com a experts coneixedors de la realitat cultural. Aquest sistema conegut com “avaluació entre iguals” (peer assessment en llenguatge internacional) pretén que el funcionament dels Consell de les Arts sigui més democràtic i defugi de personalismes i decisions unipersonals.

La crisi del CoNCA, segons comenta majoritàriament la premsa, ha estat deguda a l’enfrontament dels Consellers contra un President titllat d’”autoritari” i “presidencialista”. El seu President Xavier Bru de Sala ha estat rebutjat majoritàriament per 10 professionals de la cultura i les arts de llarga trajectòria i reconegut criteri professional i, aquest fet, no es pot deixar de banda actuant a la manera tant catalana que diu “la roba bruta es neteja a casa”. De cap manera; aquest tema és fonamental per avançar en els comportaments democràtics de les persones i, especialment, del sector de la cultura.

Avui el problema de la credibilitat de les nostres institucions no està tant en les lleis com en la “actitud” de les persones acomodades als estils dels clans jeràrquics. Com si encara necessitéssim la tutela de l’autoritat per decidir el nostre destí sense barallar-nos. És al contrari, són les imposicions dels autoritaris el que ens porta a haver-nos de barallar.

La conclusió al problema del CoNCA és evident i així l’ha pres de manera valenta la majoria del Consell de les Arts de Catalunya. Aquest senyor havia de dimitir i donar pas a un funcionament col·legiat, consensuant les principals decisions entre tots els seus membres. A partir d’ara el Consell ha de seguir treballant en els temes que preocupen i invertir la crisis en una oportunitat per aprofundir més en el model que encara està pràcticament per descobrir.

Sembla mentida que en un moment de la història en que els humans ens comuniquem i participem de manera horitzontal en xarxes globals encara hi hagi persones (i d’altres que els hi donen suport) que no entenguin que el món evoluciona en un altra direcció. Ara mateix sento a la radio referències a la famosa fase de l’exvicepresident del Govern espanyol Alfonso Guerra quan va dir “quien se mueva no sale en la foto”. Aquest personal autoritari hauria d’aprendre a demostrar el seu lideratge convencent de la bondat de les seves propostes i no imposant-les utilitzant un autoritarisme caduc.