El nou govern de CiU es vol carregar d’un cop tot el consens per la modernització de les polítiques culturals que va representar la creació del CoNCA (Consell de les Arts de Catalunya). El que ha estat el primer organisme al sud de Europa de governança pública de la cultura, independent de les controvèrsies polítiques, pot desaparèixer després de només tres anys d’existència.
Vaig tenir l’oportunitat com a assessor de la “Plataforma de la Cultura pel Consell de les Arts” de viure molt a prop els debats i les negociacions per a que una llei acceptable sortís endavant i puc assegurar que al final del trajecte el consens era molt ampli, encara que no total. Ara, després de tres anys, i amb una arrancada difícil del CoNCA, amb clars errors encara que també encerts, és constatable que el consens en el sector de la cultura és encara major.
Com a conseqüència del profund debat que està tenint la nostra societat amb motiu de la crisis, cada dia que passa es veuen enfortits principis que avalen l’existència del CoNCA. La separació de les decisions purament culturals i artístiques de la lluita partidista i política és un d’ells. Un altre, que aquestes decisions han de ser presses d’una manera oberta i transparent per persones independents vinculades al sector de la cultura. D’altra banda, és avui clar i evident que la societat ha de participar en les decisions que li afecten i no només votant cada quatre anys. És d’alguna manera comprensible aquest posicionament del Departament de Cultura que només aporta més control i ingerència política sobre la cultura?
Ara, en realitat, tocava revisar el CoNCA, millorar el seu funcionament i dotar-lo de majors recursos i competències executives. Això era el que pensava una gran majoria del sector cultural fa només un parell de dies. La publicació de la llei Òmnibus ha llençat per la borda un procés d’evolució i modernització de les polítiques culturals modèlic en un país del sud d’Europa, fent retrocedir-nos en matèria de governança cultural trenta anys.
Però, la llei Òmnibus porta encara una novetat molt important. Equipara al creador amb una empresa cultural i el vol fer depenent únicament de les necessitats del mercat. Així, la cultura creativa passa a ser subordinada dels mercats i la seva raó d’existir es que pugui ser convenientment transformada en mercaderia i posada a la venda en un mercat lliure, on l’única raó d’existir sigui el benefici econòmic. Per quina raó el Conseller Mascarell es precipita d’aquesta manera al descrèdit de tot el sector cultural quan aquest va aprovar el seu nomenament per què era un gestor que coneixia les seves necessitats i ambicions? Anem a esbrinar-ho.
Fer desaparèixer les competències executives del CoNCA sense cap tipus de debat només es pot explicar des de l’òptica de la supervivència d’una cultura i de personatges autoritaris amb desig de poder, que s’aprofiten d’un país encara massa tancat que dona valor a la jerarquia i promociona les persones per les seves afinitats socials i polítiques, i no pel seus mèrits. Aquest sistema està basat en el clientelisme i és un fre a la modernització d’un país i, per suposat, al de les industries culturals i el desenvolupament econòmic. Un país petit que vol obrir-se al món i internacionalitzar-se no s’ho pot permetre de cap de les maneres.
D’altra banda, assimilar la cultura únicament al mercat i al negoci és un posicionament amb major sentit en un àmbit global. Neix del neoliberalisme econòmic i és el dogma seguit per la dreta política a Europa. Les fortes retallades dels fons públics a la cultura al Regne Unit i a Holanda porten el mateix segell que les de Catalunya: els Estats i polítics neoliberals volen sortir-se’n de la responsabilitat del finançament a la creació artística i només donar suport a operacions rendibles econòmicament. Malauradament, moltes de les operacions que es puguin dur a terme en el món artístic i cultural no ho son, al menys a curt termini, encara que els seus valors intrínsecs per a la societat, l’individu i, també, l’economia, son clars en haver estat motor de desenvolupament al llarg de tota l’historia.
El Conseller Mascarell i el govern de CiU han pres dues decisions molt importants per al futur de la cultura a Catalunya, dues decisions que trenquen els consensos bàsics que s’havien assumit en trenta anys de democràcia. Si una de les decisions respon al comportament ideològic de la dreta europea i, malauradament, ens apropen al pensament únic neoliberal majoritari actualment als governs europeus; l’altra ens allunya de tots els models de modernització de les polítiques culturals i ens fa retrocedir molts anys en qüestions relatives a un major aprofundiment en la democràcia i la participació de la ciutadania. Sens dubte, un mal començament per a un gestor que volia ser pont i afavorir el consens entre diferents pensaments polítics i sensibilitats dels sectors de la cultura de Catalunya.