La Moral Presidencialista del CoNCA

La setmana passada vaig conèixer per “filtracions” a la premsa la greu crisi que estava travessant el CoNCA (Consell de les Arts de Catalunya). A molts pocs mesos del seu naixement i desprès de tants esforços i confrontacions per renovar el model de gestió de la cultura de Catalunya sembla que aquest trontolla, i precisament per qüestions internes.

Foto de Família del dia en que es va aprovar la llei del Consell
Foto de família del dia en que es va aprovar la llei del Consell de les Arts

En introduir aquest nou model molts professionals de la cultura ens vam implicar per desenvolupar unes formes d’organització que anul·lessin tantes limitacions a la democràcia que, en particular, arrastrem els països llatins. Especialment el sector cultural es veu molt afectat pel clientelisme polític, l’amiguisme i la manca d’autonomia. El nou model havia de donar capacitat als artistes i professionals de les arts per decidir sobre els ajuts públics i les polítiques de desenvolupament i difusió de les arts.

El model dels Consell de les Arts representa també una nova manera de prendre decisions. Aquest planteja un funcionament horitzontal i participatiu en que els mateixos professionals del sector actuen com a experts coneixedors de la realitat cultural. Aquest sistema conegut com “avaluació entre iguals” (peer assessment en llenguatge internacional) pretén que el funcionament dels Consell de les Arts sigui més democràtic i defugi de personalismes i decisions unipersonals.

El President desautoritzat
El President desautoritzat

La crisi del CoNCA, segons comenta majoritàriament la premsa, ha estat deguda a l’enfrontament dels Consellers contra un President titllat d’”autoritari” i “presidencialista”. El seu President Xavier Bru de Sala ha estat rebutjat majoritàriament per 10 professionals de la cultura i les arts de llarga trajectòria i reconegut criteri professional i, aquest fet, no es pot deixar de banda actuant a la manera tant catalana que diu “la roba bruta es neteja a casa”. De cap manera; aquest tema és fonamental per avançar en els comportaments democràtics de les persones i, especialment, del sector de la cultura.

Avui el problema de la credibilitat de les nostres institucions no està tant en les lleis com en la “actitud” de les persones acomodades als estils dels clans jeràrquics. Com si encara necessitéssim la tutela de l’autoritat per decidir el nostre destí sense barallar-nos. És al contrari, són les imposicions dels autoritaris el que ens porta a haver-nos de barallar.

La conclusió al problema del CoNCA és evident i així l’ha pres de manera valenta la majoria del Consell de les Arts de Catalunya. Aquest senyor havia de dimitir i donar pas a un funcionament col·legiat, consensuant les principals decisions entre tots els seus membres. A partir d’ara el Consell ha de seguir treballant en els temes que preocupen i invertir la crisis en una oportunitat per aprofundir més en el model que encara està pràcticament per descobrir.

Sembla mentida que en un moment de la història en que els humans ens comuniquem i participem de manera horitzontal en xarxes globals encara hi hagi persones (i d’altres que els hi donen suport) que no entenguin que el món evoluciona en un altra direcció. Ara mateix sento a la radio referències a la famosa fase de l’exvicepresident del Govern espanyol Alfonso Guerra quan va dir “quien se mueva no sale en la foto”. Aquest personal autoritari hauria d’aprendre a demostrar el seu lideratge convencent de la bondat de les seves propostes i no imposant-les utilitzant un autoritarisme caduc.

Creure’s Europa

Article publicat a la revista Entreacte (Associació d’Actors i Directors Profesionals de Catalunya). Num. 167. Estiu 2009

Escric aquest article el matí després de les eleccions europees. El fet de parlar de les bones pràctiques a Europa i de la constatació amarga que a pocs els interessa compartir un futur comú amb els europeus em provoca sensacions força contradictòries. Ara (potser perquè no s’ha fet abans) caldria recordar les recomanacions que ha fet el Parlament Europeu en matèria de “l’Estatut Social de l’Artista” i els estudis que ha engegat. No em consta que a Catalunya s’hagi tirat endavant una iniciativa parlamentària d’aquest tipus. El Departament de Cultura ha intentat una regulació de “l’Estatut de l’Artista” conjuntament amb les associacions dels artistes però al final li ha passat la pilota a Madrid on “estan en ello”. Seguir leyendo Creure’s Europa

Theaters of London. Handbook for Cultural Managers

Continuing the series of handbooks that emerged from educational trips of Red de Teatros Públicos de España I will introduce today the London theatres. The manual (in Spanish) can be downloaded from this address http://www.redescena.net/descargas/proyectos/londresfinal.pdf

Teatro Roundhouse de Londre
Teatro Roundhouse de Londres

The report is divided into two parts. The first defines exhaustively the British model of management of nonprofit performing arts venues and cultural policy of the British government regarding the performing arts. In the second part, provides very detailed information of the artistic policies, audience development, education and outreach. Besides, the concepts described are accompanied by the essential information relating to the budget, audiences, technical details, etc.

Theaters described in the report are divided into three groups. On one hand, those who make London one of the capitals of theater worldwide. Of these we chose the National Theater, the Southbank Center, the Royal Court Theater and the Sadler’s Well . A second group is made up of mostly performing arts centres related to the social reality of different neighborhoods or social groups in the city. These are the Roundouse, Theater Royal Stratford East, Battersea Arts Center – BAC and Unicorn. Finally, we move out of London to enter into the reality of a regional theater. Here is chosen the Oxford Playhouse in Oxford City .

I hope this manual, along with the one of Berlin, and with the others that later on will be published, may be helpful to understand the different models on Europe to manage preforming arts venues.

Los Teatros de Londres. Manual para Gestores Culturales

Siguiendo con la serie de manuales surgidos a partir de los viajes de formación de la Red de Teatros Públicos de España os voy a presentar hoy el de los teatros de Londres. El manual lo podéis descargar en esta dirección  http://www.redescena.net/descargas/proyectos/londresfinal.pdf Seguir leyendo Los Teatros de Londres. Manual para Gestores Culturales

The Theatres of Berlin. Handbook for Cultural Managers

Following the trip I organized last year in Berlin for the Spanish Red de Teatros Públicos (Spanish Network of Public Theatres), this manual has been edited from the  theatres visited on the occasion. The report can be downloaded at http://www.redescena.net/descargas/proyectos/berlinfinal.pdf (only in Spanish). Seguir leyendo The Theatres of Berlin. Handbook for Cultural Managers

Los Teatros de Berlín. Manual para Gestores Culturales

A raíz del viaje que organicé el año pasado a Berlín para la Red de Teatros Públicos de España, se ha editado este manual de los principales teatros de esta ciudad. El informe se puede descargar en http://www.redescena.net/descargas/proyectos/berlinfinal.pdf Seguir leyendo Los Teatros de Berlín. Manual para Gestores Culturales

Una Finestra al Món

 

Publicat a la Revista Entreacte (Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya). Nº 166. Primavera 2009.

Es habitual que els documents referents a les polítiques culturals d’alguns països europeus mencionen específicament que l’art i l’artista han d’estar al centre de la política cultural. Un exemple que m’agrada molt recordar és el del Consell de les Arts d’Anglaterra quan establia, en el seu darrer pla estratègic (2003-2006), com una de les seves “sis ambicions”: “fer de les necessitats de l’artista una prioritat”. Potser es podria dir que no és més que una frase retòrica repetida sovint però buida de contingut. A mi m’agrada més pensar (i certament ho he comprovat) que hi ha països coherents entre el que diuen i el que després fan. Seguir leyendo Una Finestra al Món

Els Valors de la Internacionalització de la Cultura

Publicat originalment en blog a La Coctelera el 27-Octubre-2008

Article publicat al Butlletí d’informació cultural de Aportada d’Octubre-Novembre de 2008

Existeix a Catalunya un consens generalitzat als sectors culturals i a les institucions públiques de que la cultura s’ha de donar a conèixer a l’estranger. Aquest principi ben obvi, es concreta massa sovint en l’objectiu únic de promocionar i vendre els productes culturals catalans. Francament, és una llàstima que un comportament tant orientat al valor dels diners i el desenvolupament econòmic no permeti apostar pels innombrables beneficis que la projecció internacional pot proporcionar a Catalunya, als creadors, a les organitzacions culturals i, en definitiva, als ciutadans. Per desenvolupar la cultura de mercat ja ho fan molt bé els corresponents departaments de comerç, indústria o economia de les institucions o les empreses comercials. Seguir leyendo Els Valors de la Internacionalització de la Cultura

Los Teatros Convertidos en Cementerios Según Roger Bernat

Publicado originalmente en La Coctelera el 29-Julio-2009

Vale la pena leer este artículo de Roger Bernat “No Teatros, Cementerios” publicado en El Mundo. Da mucho que pensar sobre la situación del teatro contemporáneo en España.
http://www.elmundo.es/papel/2009/07/09/catalunya/17318239.html Seguir leyendo Los Teatros Convertidos en Cementerios Según Roger Bernat

Manifiesto MACC (Mercado Atlántico de Creación Contemporánea)

Publicado originalmente en La Coctelera el 6-Mayo-2009

Después de todo el proceso de conceptualización, diseño y, la semana pasada, realización del MACC, ha quedado este magnífico manifiesto. Ha valido la pena las energías invertidas para llegar a sintetizar en estas líneas las inquietudes de artistas y profesionales de la cultura ante el papel de las artes y la creación artística en el mundo que se avecina.

Momentos del MACC

Manifiesto MACC

1. Somos una comunidad de creadores que, desde macc, concibe la creación contemporánea como un ejercicio radicalmente distinto al del pasado y que nos exige nuevas responsabilidades artísticas y sociales.

2. La creación contemporánea no gira, como en las prácticas convencionales, alrededor del producto sino del proceso. La creación nos enfrenta más a un trayecto que a un resultado, más a un procedimiento que a una meta. En el arte y la cultura de comienzos del siglo XXI más que las obras o las piezas, importan las experiencias, los caminos. Más que el qué, el cómo.

3. Ya no es significativa la disciplina que el creador practica, sino su actitud ante el proceso de creación. Da igual que sean las artes plásticas, el diseño audiovisual, la música, la arquitectura, las artes escénicas o la literatura; da igual que uno sea artista o artesano; que cree productos o propicie vivencias. Lo que importa es la actitud con que lo haga. Hoy, creador es quien hace pan o quien lo lanza al público en una perfomance. O ninguno de los dos.

4. La creación no es sólo el ejercicio individual del artista sino el talento colectivo de los grupos. Antes se entendía que el proceso creativo se limitaba a la acción del artista. Ahora sabemos que en ese proceso intervienen otros actores sin los cuales no hay creación. Porque el creador ya no está sólo frente a la obra. Su trabajo depende también del trabajo de los otros. No hay creación contemporánea si no admitimos esa interdisciplinariedad.

Momentos del MACC

5. El reconocimiento de lo colectivo, del carácter colaborativo de los procesos creativos, nos obliga, incluso, a revisar el concepto de autoría, el concepto de propiedad intelectual. Lo contemporáneo ha difuminado las fronteras entre el autor y el usuario, entre la creación y la función de lo creado.

6. La creación contemporánea no entiende de especialidades. En nosotros se hace evidente que el mestizaje y la diversidad es el argumento principal de la vida. La hibridación es consustancial a las nuevas tendencias creativas. Ni siquiera hay creadores para la cultura, sino desde la cultura.

7. El proceso artístico no es sólo estético sino ético. Para superar las crisis, como ésta que ahora nos preocupa, es necesario figurarnos lo que no existe. Y los creadores, acostumbrados a la imaginación, reclamamos nuestro papel como imaginadores del futuro. El creador tiene una responsabilidad ante los tiempos, aunque sea sólo la responsabilidad del presentimiento, de la visión que niega la evidencia. Porque si las certezas repiten modelos conocidos; los presentimientos, en cambio, proporcionan nuevas posibilidades.

8. macc ni es ni quiere ser un exhibidor de artistas; sino un exhibidor de procesos creativos. Con esa voluntad, y con la de seguir siendo punto de encuentro, proclamamos nuestra voluntad de seguir encontrándonos aquí o en cualquier otro sitio del Atlántico.

Política y gestión de la cultura y las artes