El 22 de desembre em van convidar a un debat sobre quin model de festival Grec creia possible. Un grup de vuit professionals de la cultura vam ser els ponents i, a més, es va comptar amb una Fila 0 de responsables d’equipaments artístics de Barcelona i del públic pressent a la sala. A la premsa i altres blocs s’han publicat algunes de les reflexions que es van exposar, jo en aquest article em referiré a les meves, les que vaig mantenir a la sala i d’altres que se’m van quedar al tinter.

Als ponents se’ns va demanar que elaboréssim respostes a aquestes tres preguntes:

1. Quins són els tres principals potencials del Grec que cal desenvolupar?
   

2. Quins són els tres principals problemes a resoldre del festival Grec?
   

3. Quins són els tres canvis principals que cal implementar al festival Grec?
   

Intentaré disciplinadament adaptar-me al guió marcat pels organitzadors.

 

POTENCIALS DEL GREC

 

Considero que un festival és un moment d’excepcionalitat en la vida cultural i artística d’una ciutat. És el lloc i moment on tot és possible, el temps per conèixer les novetats en cadascun dels àmbits i disciplines artístiques a les quals el festival està dedicat. El món artístic i ciutadà es reuneixen en una festa de les arts per celebrar la força i el vigor de la creativitat artística. Així, innovació i comunitat han de ser els dos eixos directors dels festivals.

Tot i que aquesta no és la definició que encaixaria en el festival Grec actual, el camí per redreçar-lo no és tant complicat, tenint en compte els potencials que té.

Notorietat

Per la seva història i trajectòria, el Grec té capacitat per aglutinar propostes innovadores dels artistes de Barcelona. La seva notorietat li permet comptar també amb artistes d’altres llocs, nacionals i internacionals, amb voluntat de mostrar els treballs més novedosos que es fan arreu del món. El festival pot donar suport a projectes nous i potenciar d’altres que no neixen de la seva iniciativa. Tant els uns com els altres es poden beneficiar de l’aixopluc que el prestigi d’un festival com el Grec els hi pot proporcionar.

Ressò Mediàtic

D’altra banda, el seu ressò i acceptació per la població de Barcelona és alt. És un festival amb el que es compta i on el ciutadà, en general, hi confia. Els mitjans de comunicació es fan ressò de les propostes del festival. Tot i que, majoritàriament els mitjans segueixen les programacions del festival més comercials i es paren poc en qüestions de disseny i concepte, no seria descabellat pensar que poden acompanyar-lo en un procés de renovació i canvi.

Pressupost

En tercer lloc, el Grec disposa d’un pressupost adient per a tirar endavant noves propostes. Malgrat aquest pressupost no és comparativament alt respecte a d’altres festivals de referència, aquest no es gens menyspreable si es compara amb d’altres similars de països amb pressupostos culturals similars als nostres.

En definitiva, al Grec es poden fer realitat projectes que en d’altres circumstancies serien inconcebibles, orientats bàsicament a fer avançar les arts, el treball dels artistes, projectar-lo i que els ciutadans siguin còmplices i protagonistes, i no simplement espectadors.

 

PROBLEMES A RESOLDRE

 

El Grec porta 40 anys de trajectòria i han estat molts els dissenys de festival que ha mantingut. Qui ha tingut major control dels mitjans de comunicació ha pogut difondre un missatge més proper als seus interessos i expectatives. La societat hegemònica a Barcelona ha dit la seva i aquesta s’ha quedat gravada en l’imaginari col·lectiu de la població. Aquests missatges, donats per bons i considerats intocables, són el major problema que ha d’afrontar un festival carregat de dinàmiques obsoletes.

Avançament de la Temporada Teatral

S’ha dit per activa i per passiva que el Grec és i ha de ser l’avançament de la temporada teatral de la ciutat. Aquest argument té molt a veure amb l’interès de les empreses de producció escènica de tenir una plataforma de projecció per un major aprofitament comercial a les sales de Barcelona. Aquest argument no té res a veure amb al fet artístic que el Grec representa, ni la seva capacitat d’experimentar temàtiques i formats més enllà del que ofereixen les temporades als teatres, on prima la comercialitat, l’entreteniment i els formats rígids adaptats a aquests espais.

Un Festival de Teatre

Un altre concepte molt reeixit és considerar el Grec com un festival de Teatre. Cal a dir que no tinc res en contra dels festivals de teatre, però penso que el Grec ha d’anar una, o millor dues, passes endavant. Sempre he estat defensor que el terme “arts escèniques” era un concepte més real i proper a les arts actuals de l’escena i, tot i que actualment la programació inclou música, dansa i circ, considero que si alguna etiqueta se li ha de posar al Grec, és la de les “arts en viu”. Entenc aquesta denominació com un conjunt de treballs on la creació artística té lloc en el mateix moment en que d’altres participants o espectadors l’estan vivint. Una amalgama d’arts efímeres en contraposició a d’altres on el gaudi no té lloc en el mateix moment de la creació. A les arts en viu ja no cal parlar de disciplines sinó només d’una, la qual prendrà formes diverses en funció de les barreges i noves estructures que la inspiració de l’artista concebi. Un bon exemple és el de les “arts de carrer” on aquí si s’ha consolidat a nivell internacional una denominació més real que l’antic terme “teatre de carrer”.

Dependència dels Espais

En tercer lloc caldria parlar de la dependència per a la programació de l’espai central i emblemàtic del festival com és el Teatre Grec. Cal dir que per a la llibertat de creació que necessita un festival complica molt arrossegar un llastre tant pesat. Probablement caldrà ser molt creatiu per a que aquest obstacle passi a ser un avantatge ja que difícilment el Grec podrà desfer-se d’ell.

 

UN NOU GREC

 

Tant els avantatges com els obstacles del Grec han de confluir per trobar les alternatives més adients. No cal dir que la llista d’unes i altres és molt més llarga i noves aportacions enriquiran el debat. De moment, treballarem amb aquests supòsits a l’espera que en surtin més.

Propostes Artístiques Contemporànies

Per tot el que he comentat anteriorment, el Grec ha de ser el lloc on es doni a conèixer que hi ha de nou en les arts en viu al món. No em refereixo a les darreres novetats d’un artista o grup en particular, sinó quins són els desenvolupaments de les arts en matèria estètica, temàtiques, concepcions dels espais i de les relacions amb els espectadors i les comunitats. En aquest sentit parlem d’art contemporani en el sentit que les creacions que es proposen són un reflex crític de la societat actual, a la qual qüestionen i interpel·len a partir de la pràctica artística. Un festival laboratori més que un festival que repeteixi uns models clàssics i establerts. Un festival que innovi i aporti respostes a nous conflictes o als conflictes de sempre. Que desafiï els espais de presentació convencionals i les relacions entre els intèrprets i el públic. Que dialogui amb totes les disciplines artístiques i amb d’altres no artístiques, com poden ser la ciència, el pensament, el medi ambient, etc.

Aquest model de programació no ha de ser de cap manera per a un públic minoritari i especialment instruït. Actuant amb intel·ligència i vocació didàctica s’han d’introduir els treballs d’artistes que tot i semblar minoritaris, en realitat no ho són. De fet, a d’altres països gaudeixen del suport d’una part gran de la població. A més, com també he dit, el festival és el moment adequat per introduir les noves formes i conceptes relegats de les programacions regulars.

Propostes Artístiques Comunitàries

La cultura ha de ser per a tothom i també feta per tothom. En aquest sentit s’ha d’anar obrint la mirada sobre el concepte que tenim de l’artista, ampliant-la a col·lectius i comunitats de persones creatives. La col·laboració entre artistes professionals i persones excloses de les pràctiques artístiques contemporànies dona fruits insospitats i formen un teixit de processos creatius coneguts principalment com arts comunitàries, arts participatives o arts socials.

Malgrat que al nostre país, les arts comunitàries han tingut un desenvolupament molt baix, a Europa i els països de l’àrea anglosaxona gaudeixen ja de molts anys de vida i de treballs realment singulars. Paral·lelament, els treballs artístics on l’espectador ja no és simplement un subjecte passiu i passa a ser actiu, es donen cada vegada més en projectes on les relacions intèrpret / espectador tenen un nou valor afegit al creatiu. Amb tot això, la capacitat educativa de les arts ha d’actuar com a motor en propostes artístiques que a més de qüestionar o entretenir aportin un plus a la formació de nens, joves i adults.

El Grec ha de vehicular i integrar aquesta visió nova de la cultura on els ciutadans i el seu desenvolupament com a persones i col·lectius es situen al centre de la programació i dels projectes.

Un Festival Internacionalitzat (a més d’internacional)

El Grec internacional porta molts anys reivindicant-se. Per a mi és clar que si el festival ha de mostrar els nous desenvolupaments de les arts, també ha de tenir en compte les propostes que es fan arreu del món. No caben quotes, simplement l’interès de no escapar al debat mundial entorn a les arts contemporànies en viu.

Es a dir, no es tracta només que el Grec sigui internacional sinó també internacionalitzat. Aquest concepte va una mica més enllà i considera el festival no només un espectador a escala internacional sinó també un actor protagonista. Així, internacionalitzar-se significa participar activament en xarxes internacionals i fòrums de debat, en coproduccions i projectes en col·laboració. Un Grec capaç de tirar endavant i liderar propostes noves, al costat d’altres festivals i estructures sòcies. En definitiva, un festival que compti a nivell internacional.

No vull caure en l’èpica nacionalista / internacionalista que ens inunda. El fet que el Grec compti a nivell internacional és necessari per a la projecció dels artistes i els seus treballs. El Grec ha de ser també una plataforma d’acompanyament i estímul al desenvolupament de carreres internacionals d’artistes locals. Les xarxes de col·laboració teixides a partir de la notorietat d’un festival com el Grec i d’una ciutat com Barcelona han de tenir com a un dels objectius prioritaris que la cultura que Barcelona genera pugui sortir fora i, d’aquesta manera, formar part també d’una cultura europea comuna.

Fins aquí el que vaig dir i el que em vaig deixar de dir. Com es diu ara, aquesta és una proposta de màxims, o l’ideal cap on dirigir els objectius a mig termini. Al debat van sortir altres temes importants que no s’han d’obviar, com el paper de la direcció artística, direccions artístiques col·legiades i especialitzades, accés per raons econòmiques, i les externalitzacions i el paper de les productores privades. Un debat que no s’acaba i que continuarà definint un model vàlid per a una ciutat com Barcelona. Un model que serveixi tant als artistes com als ciutadans de la nostra ciutat.