Aquests dies m’ha cridat l’atenció la noticia apareguda al Periòdic i a l’Ara que portava per titular “s’aprova la finestreta única de subvencions per a la cultura”. Bé, aquest no deixa de ser un tema que ja camina sol una vegada aprovada la llei Òmnibus al Parlament de Catalunya. Però, el que m’ha sobtat ha estat el to i els arguments utilitzats per donar la noticia. En realitat els periodistes no han fet més que reproduir la nota de premsa del Departament de Cultura Generalitat (llegir nota de premsa).

Que la llei Omnibus vulgui identificar la cultura amb mercaderies i als artistes amb els empresaris ja no es cap novetat. El pas endavant que dona el Departament de Cultura és considerar l’eficàcia de la seva labor atenent únicament criteris d’estalvi econòmic en la tramitació i valoració dels ajuts a la cultura.

Per suposat, em sembla molt apropiat que l’administració pública estalviï però, del Department que ha de vetllar pel desenvolupament cultural del país espero molt més i no únicament que m’expliqui que un expedient costava tramitar 365€ i ara valdrà 180€. Necessito que el Departament de Cultura doni valor a la cultura pel que representa en el desenvolupament humà dels ciutadans i no quant estalviaran aquests ciutadans. Per això ja està el Departament d’Economia i Coneixement. D’igual manera no necessito que em digui quanta cultura el país exportarà, ja que això ho fa el Departament d’Empresa i Ocupació. Si a Cultura no son capaços de parlar en termes de política cultural i han d’utilitzar els mateixos discursos que altres Departaments de la Generalitat, l’estalvi més importat que poden aconseguir és, simplement, tancar.

Les noves lleis, reglaments i estatuts no diuen res de quina cultura es vol per a Catalunya, ni quina estructura creativa, productiva i de distribució o exhibició seria la més idònia pel teixit cultural. Encara més, no aporten iniciatives per disminuir l’impacte que en el sectors culturals està tenint la crisi econòmica.

Per que no hem d’oblidar en cap moment que la crisis i les retallades estan fent desaparèixer una part important de les estructures culturals d’aquest país. Principalment petites, mitjanes empreses culturals i artistes individuals, estan patint la crisis amb una força mai vista anteriorment. Quina és la reacció de l’administració pública? Quins plans tenen per acompanyar els sector culturals a afrontar la crisis? ICIC, ICEC, CoNCA, OSIC, sigles i més sigles apareixen i desapareixen, però és realment una qüestió d’estructures administratives?

Calen discursos culturals valents, una revisió de les polítiques de les administracions públiques i adaptar-les als temps “reals”. Seria molt dur constatar que s’està deixant que el sector cultural caigui pel seu propi pes sense fer cap esforç per salvar-lo, reconvertir-lo o repensar-lo. En aquests moments s’han de reinventar importants àrees dels sectors culturals catalans i es necessari que les administracions públiques prioritzen l’acompanyament i col•laboració en aquests processos. Es urgent que persones, discursos i programes siguin capaços de liderar la reconversió per conduir derives fatals del sector cultural a Catalunya. S’ha de diagnosticar on la crisis està tenint un major impacte, definir les raons directes, quantificar l’impacte, analitzar alternatives i posar mitjans per assessorar, ajudar i guiar processos de reconversió individualitzats i sectorials.  La continuació d’aquesta inactivitat serà nefasta pel país ja que es corre el risc de perdre la part més sensible de la producció cultural, cosa que no farà més que hipotecar el futur de la cultura de Catalunya.