En cultura no tot és economia, però l’economia compta
Fa uns dies vaig anunciar en el meu mur de Facebook un taller sobre el càlcul de l’impacte econòmic de les festes populars. Van haver molts comentaris i el que em va sobtar més va ser el d’un prestigiós crític de teatre del País Basc. Ell em comunicava el “mal rollo” que li produïa que precisament fos jo qui s’ocupés d’aquests temes ja que, textualment, “eso es magia contable, trucos para que salgan a gusto del que paga”. La veritat és que aquesta persona, a la qual tinc en gran consideració, no feia sinó expressar una d’aquestes llegendes àmpliament assumides: ningú es creu els resultats publicitats dels estudis d’impacte econòmic.
El govern de la Generalitat s'allunya del consens respecte les polítiques culturals
El nou govern de CiU es vol carregar d’un cop tot el consens per la modernització de les polítiques culturals que va representar la creació del CoNCA (Consell de les Arts de Catalunya). El que ha estat el primer organisme al sud de Europa de governança pública de la cultura, independent de les controvèrsies polítiques, pot desaparèixer després de només tres anys d’existència.
Vaig tenir l’oportunitat com a assessor de la “Plataforma de la Cultura pel Consell de les Arts” de viure molt a prop els debats i les negociacions per a que una llei acceptable sortís endavant i puc assegurar que al final del trajecte el consens era molt ampli, encara que no total. Ara, després de tres anys, i amb una arrancada difícil del CoNCA, amb clars errors encara que també encerts, és constatable que el consens en el sector de la cultura és encara major. Seguir leyendo La Supressió del CoNCA i la Cultura Mercaderia, dues Polítiques que ens Allunyen i ens Apropen a Europa→
De Frederic Amat per a la campaña "NO retalleu la Cultura"
Al capdavant de la manifestació de la cultura del dilluns es situarà l’eslògan “No retalleu la cultura” i un manifest de set punts. Independentment d’aquestes pautes donades per les organitzacions convocants, cadascú que hi vagi tindrà les seves raons personals. Jo també tindré les meves.
Jo em manifestaré al carrer per expressar la defensa del “valor públic de la cultura”. Penso que els partits polítics majoritaris d’aquest país estan en retirada en considerar que la cultura te per si mateixa uns valors que son de tots els ciutadans i, per tant, quan estan al poder, han de dedicar-li fons públics pel seu desenvolupament. A partir de la transició a Catalunya i a Espanya la cultura ha estat un objectiu prioritari de País, un objectiu pel bé comú dels ciutadans, d’igual manera que la sanitat o l’educació. Actualment a Catalunya, la cultura i, principalment, la creació artística ja no sembla ser considerada com un bé general i portadora de valors públics. És prova d’aquesta afirmació la reducció progressiva dels pressupostos públics de la cultura, dels més baixos d’Europa (0,8% del pressupost de la Generalitat quan l’estàndard europeu és aproximadament del 2%) i la manca de confiança en ella en aplicar-se-li uns retalls cecs iguals a totes les partides pressupostàries de la Generalitat. Seguir leyendo En Defensa dels Valors Públics de la Cultura: “No Retalleu la Cultura”→
La veritat es que el nomenament de Ferran Mascarell com a Conseller de Cultura de la Generalitat m’ha tornat a despertar vells dubtes sobre el meu treball en aquest complex món de la cultura. De cop ha trontollat la meva apreciada coherència que no simpatitza amb conceptes com pragmatisme, realisme o instrumentalització, ja que en el moment que va sortir el seu nom com a Conseller el primer que vaig pensar (pragmàtica i realísticament) “dons serà el millor d’entre tots els que poden accedir a aquest càrrec”.
Però, es que aquest intent de ser coherent en la gestió de la cultura (m’imagino que com a Mascarell) em desafia a diari. Contínuament utilitzo els valors instrumentals de les arts per argumentar la necessitat de polítiques culturals. Aquests, tant aptes per a ideologies conservadors com a progressistes representen uns mínims al quals encara no hem arribat, per exemple: la creativitat i la innovació artística com a font de desenvolupament (Richard Florida dixit); la cohesió social a partir de les arts (model anglosaxó) o la distancia (arm’s lenght) entre la cultura i la política (també model anglosaxó). Però, potser no deixa de ser una pantalla ….. on son aquests objectius més ambiciosos per a una persona que es considera progressista i d’esquerres?
Entre el cor i la rao, o simplement oportunisme?
No sé si Mascarell ha tingut en compte aquests dubtes alhora de canviar de companys polítics. Ell ha defensat una transversalitat de la gestió de la cultura molt acceptable per gran part dels grups polítics del Parlament. Així, crec que Mascarell per aquests objectius de política cultural és una persona preparada, a més és una persona dialogant i poc sectària. Espero que li vagi molt bé. Però jo encara segueixo enrocat: hi ha ideologia a la gestió de la cultura i a les polítiques culturals? o això ja és un tema passat de moda? hi ha polítiques culturals d’esquerres i de dretes?
Be creative my friend !!
Que li demanaria a Mascarell? Doncs, que doni suport als creadors tant o més que a les industries (d’aquestes millor que s’ocupi el Departament d’Industria i Comerç, no?); que cuidi especialment als creadors que aporten noves visions del món actual a partir del seu art; que cedeixi al CoNCA pressupost i competències per fer-ho possible; que defensi una cultura moderna i contemporània, oberta i diversa; que pensi en les arts com a eina educativa per desenvolupar els potencials de les persones i no com assignatures del currículum; que doni suport a una cultura per a tothom i no només pels de sempre; que pensi que internacionalitzar és planificar, treballar poc a poc, que no s’internacionalitzen les institucions si no els artistes, operadors culturals, les obres i els projectes; tampoc, que no s’internacionalitza la cultura “més bella de totes les que es fan i es desfan” si no que son les idees i obres de persones; que pensi que hi ha una nova manera d’entendre la cultura i les arts i que els vells paradigmes culturals han canviant; que els seus contenidors culturals ara serveixen de ben poc en aquest nou paradigma; i, per acabar, que compti amb tothom sense sectarisme, que aquest país no s’ho pot permetre, si no, es quedaran tots sols, com sempre, “els de sempre”.
Article publicat a la revista Entreacte (Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya). Num. 172. Tardor 2010
Fa temps que vull parlar del teatre de text i de la seva projecció internacional. Sens dubte, aquest un assumpte controvertit ja que es tracta d’una part substancial del teatre català i que ha de suportar involuntàriament el fort valor simbòlic de tenir que representar tota una cultura. Seguir leyendo Les gires internacionals del teatre de text→
El canvi de model en l’administració dels pressupostos públics de cultura que va suposar el naixement del “Consell de les Arts de Catalunya – CoNCA” va ser un procés difícil. Malauradament, una vegada constituït segueix sent un tema controvertit ja que algunes de les decisions que ha pres no han estat del gust d’alguns sectors i artistes del món de la cultura. Convenientment armats de raons conjunturals s’ha iniciat la caça al Consell i amb aquesta al model que representa.
Que els arbres no ens amaguin el bosc sencer. El model d’autonomia del sector cultural i d’avaluació entre iguals dels projectes artístics representat per un Consell de les Arts executiu no te res a veure amb els moments conjunturals que pot travessar “aquest” Consell. Així, en aquest moments res justifica la manca de suport explícit al desenvolupament del model del Consell de les Arts per part de CiU i PSC en els seus programes electorals. En aquests només es parla d’un Consell assessor que, en el cas de Convergència, per exemple, se’l anomena com“àgora del món de la creació artística”, poc més. No representa això un pas endarrere?
Vivim moments de greu amenaça per la supervivència d’un model d’administració de la cultura implantat a la majoria de països d’Europa i que per primera vegada ha vist la llum al sud d’Europa. Aquest permet al sector cultural ser responsable de les seves pròpies decisions. No només sembla que els pressupostos no es situaran al nivell dels Arts Council de la majoria de països d’Europa, ni que el CoNCA tindrà el mateix tractament pressupostari que l’ICIC sinó que, a més, se li voldrà treure la seva capacitat de decidir sobre el destí dels fons públics destinats a la creació artística (capacitat executiva).
Per la seva banda la “Plataforma de la Cultura per un Consell de les Arts” ha emès un comunicat demanat als partits polítics que concorren a les eleccions que es defineixin clarament sobre aquest tema (veure carta al partits polítics en el següent enllaç). Encara avui en que comencen a aparèixer plataformes culturals amb objectius diversos, és la Plataforma pel Consell de les Arts la estructura de lobby dels sectors artístics amb majors nombre d’associacions adherides, associacions que representen una bona part dels artistes i gestors de la cultura de Catalunya. Els partits escoltaran les demandes dels sectors culturals?
No és moment d’abandonar el avenços aconseguits. Si el governs de l’Estat donen marxa enrere amb les conquestes socials aconseguides en els anys de democràcia, no hauríem de permetre que també això passi amb els pocs progressos que les polítiques culturals han tingut en aquests mateixos anys a Catalunya.
La setmana passada vaig conèixer per “filtracions” a la premsa la greu crisi que estava travessant el CoNCA (Consell de les Arts de Catalunya). A molts pocs mesos del seu naixement i desprès de tants esforços i confrontacions per renovar el model de gestió de la cultura de Catalunya sembla que aquest trontolla, i precisament per qüestions internes.
Foto de família del dia en que es va aprovar la llei del Consell de les Arts
En introduir aquest nou model molts professionals de la cultura ens vam implicar per desenvolupar unes formes d’organització que anul·lessin tantes limitacions a la democràcia que, en particular, arrastrem els països llatins. Especialment el sector cultural es veu molt afectat pel clientelisme polític, l’amiguisme i la manca d’autonomia. El nou model havia de donar capacitat als artistes i professionals de les arts per decidir sobre els ajuts públics i les polítiques de desenvolupament i difusió de les arts.
El model dels Consell de les Arts representa també una nova manera de prendre decisions. Aquest planteja un funcionament horitzontal i participatiu en que els mateixos professionals del sector actuen com a experts coneixedors de la realitat cultural. Aquest sistema conegut com “avaluació entre iguals” (peer assessment en llenguatge internacional) pretén que el funcionament dels Consell de les Arts sigui més democràtic i defugi de personalismes i decisions unipersonals.
El President desautoritzat
La crisi del CoNCA, segons comenta majoritàriament la premsa, ha estat deguda a l’enfrontament dels Consellers contra un President titllat d’”autoritari” i “presidencialista”. El seu President Xavier Bru de Sala ha estat rebutjat majoritàriament per 10 professionals de la cultura i les arts de llarga trajectòria i reconegut criteri professional i, aquest fet, no es pot deixar de banda actuant a la manera tant catalana que diu “la roba bruta es neteja a casa”. De cap manera; aquest tema és fonamental per avançar en els comportaments democràtics de les persones i, especialment, del sector de la cultura.
Avui el problema de la credibilitat de les nostres institucions no està tant en les lleis com en la “actitud” de les persones acomodades als estils dels clans jeràrquics. Com si encara necessitéssim la tutela de l’autoritat per decidir el nostre destí sense barallar-nos. És al contrari, són les imposicions dels autoritaris el que ens porta a haver-nos de barallar.
La conclusió al problema del CoNCA és evident i així l’ha pres de manera valenta la majoria del Consell de les Arts de Catalunya. Aquest senyor havia de dimitir i donar pas a un funcionament col·legiat, consensuant les principals decisions entre tots els seus membres. A partir d’ara el Consell ha de seguir treballant en els temes que preocupen i invertir la crisis en una oportunitat per aprofundir més en el model que encara està pràcticament per descobrir.
Sembla mentida que en un moment de la història en que els humans ens comuniquem i participem de manera horitzontal en xarxes globals encara hi hagi persones (i d’altres que els hi donen suport) que no entenguin que el món evoluciona en un altra direcció. Ara mateix sento a la radio referències a la famosa fase de l’exvicepresident del Govern espanyol Alfonso Guerra quan va dir “quien se mueva no sale en la foto”. Aquest personal autoritari hauria d’aprendre a demostrar el seu lideratge convencent de la bondat de les seves propostes i no imposant-les utilitzant un autoritarisme caduc.
Publicat originalment en blog a La Coctelera el 27-Octubre-2008
Article publicat al Butlletí d’informació cultural de Aportada d’Octubre-Novembre de 2008
Existeix a Catalunya un consens generalitzat als sectors culturals i a les institucions públiques de que la cultura s’ha de donar a conèixer a l’estranger. Aquest principi ben obvi, es concreta massa sovint en l’objectiu únic de promocionar i vendre els productes culturals catalans. Francament, és una llàstima que un comportament tant orientat al valor dels diners i el desenvolupament econòmic no permeti apostar pels innombrables beneficis que la projecció internacional pot proporcionar a Catalunya, als creadors, a les organitzacions culturals i, en definitiva, als ciutadans. Per desenvolupar la cultura de mercat ja ho fan molt bé els corresponents departaments de comerç, indústria o economia de les institucions o les empreses comercials. Seguir leyendo Els Valors de la Internacionalització de la Cultura→
