Article publicat a la Revista Entreacte (Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya). Núm. 177. Hivern 2012.
En parlar de la bombolla immobiliaria dels darrers anys al sector cultural, comparteixo l’opinió generalitzada de que el país necessitava grans centres culturals dels quals n’estava mancat després de la dictadura i de que les infraestructures artístiques havien d’estar descentralitzades fora de Barcelona. Seguint aquests criteris, es van construir molts teatres i centres culturals, moderns, ben equipats, fins i tot a llocs amb poca població o que en tenien d’altres a relativa poca distància. Però, ara que molts estan gairebé tancats, sense programació o amb programacions eminentment comercials o amateurs, em pregunto, s’hagués pogut fer d’un altra manera?
Em ve al cap un exemple que vaig conèixer ja fa uns anys i crec és prou clarificador: El Teatre Nacional d’Escòcia (National Theatre of Scothland-NTS). Així, en una primera ullada sona igual que el nostre TNC. Només es porten deu anys de diferència i el seu objectiu és similar: fer arribar els autors teatrals del país a la població de dues nacions que es necessiten reivindicar com a centres generadors de cultura pròpia.
Fins aquí les similituds, però hi ha grans diferències entre els dos models. La més important: el NTS no té un edifici propi; és una companyia pública que realitza gires pel territori amb un ampli repertori d’autors del país. El seu objectiu és fer arribar la creació al darrer racó d’Escòcia i, també, a nivell internacional. En aquest moments el NTS té en cartell un repertori de set obres de les quals tres estan de gira per Escòcia, dues estan girant internacionalment i les altres dos estan en període de producció per estrenar en les properes setmanes. Actuen amb produccions de gran format i de petit format a teatres grans, petits i a altres espais singulars, no necessariament teatres. A més, el NTS realitza tallers educatius i suport a l’activitat teatral amateur a diferents ciutats i pobles.
Bé, només és un exemple, però un exemple de que hi ha altres maneres de fer les coses. Evidentment, ara no hi som a temps de fer enrere, i seria una bogeria tirar a terra edificis però, s’ha de reflexionar sobre els usos i necessitats d’aquestes infraestructures. Cal ser creatius amb les propostes, fugir de les idees preconcebudes i buscar una major utilitat als espais que vagi més enllà del petit nombre de població per als que en el seu dia van estar dissenyats. El teatre com a centre educatiu, com a centre social, com a centre de creació, com a punt de trobada, també, per que no, per generar “altres ingressos”. Tot abans que tenir-los tancats o oberts només unes hores a la setmana pel gaudi dels que ja normalment van al teatre.