El diumenge passat vaig assistir a la reunió de TRIBUS de la cultura al PARC de la Ciutadella. Ni l’hora, les 4 de la tarda, ni el dia, diumenge de juliol, eren massa atractives però, alguna cosa em feia intuir que hi devia d’estar.
La intuïció no em va fallar, tinc la impressió que aquest ha estat un moment significatiu en el procés d’articulació del sector cultural; si s’actua amb intel·ligència pot haver un abans i un després d’aquest 8 de juliol.
Se’ns dubte el sector cultural i artístic està desmotivat i desorganitzat davant les retallades i davant la constant pèrdua de valor que la cultura pateix en la vida política i social d’aquest país. Malauradament, cal dir també, el sector cultural té febles arguments per contrarestar la cada vegada més poderosa maquinaria que vol fer de la cultura un producte més en mans dels mercats. Afortunadament, els assistents n’érem ben conscients d’aquesta situació i vam aprofitar l’ocasió per plantar-li cara.
Tot i que l’anterior és cert, també ho és que mai fins ara hi havia hagut pensaments alternatius prou sòlids davant les polítiques culturals predominants. Mai fins ara hi havia hagut tantes organitzacions, grups, assemblees, plataformes, etc. al sector cultural. Dia a dia creixen els col·lectius que estan transformant aquest conformisme en el qual ens hem mogut durant tants anys, en actitud crítica i bel·ligerant contra polítiques i decisions contraries al desenvolupament d’una cultura crítica, per tothom, independent i innovadora.
Encara que la debilitat més gran dels sectors culturals, que impedeix avençar és la referent a les formes d’organitzar-se. Aquesta gran crisi que estem patint coincideix històricament amb grans canvis en la manera d’organitzar-se, comunicar-se i prendre decisions dels col·lectius socials. En els darreres dècades s’han formant associacions professionals per articular els diferents sectors. Aquestes associacions, apart de treballar de manera sectorial, en la seva maduresa han col·laborat de manera força eficaç en, per exemple, reivindicar una nova forma de governança cultural com ha estat el Consell de les Arts, per introduir conceptes ètics a la gestió pública de la cultura o per avançar en el reconeixement dels drets socials dels artistes. Han fet una bona tasca i cal reconèixer-ho.
D’altra banda han sorgit noves maneres d’organització fruit d’una necessitat de participació de l’individu i dels col·lectius en la pressa de decisions que els hi concerneixen. Organitzacions en xarxa, horitzontals, flexibles, sense un centre visible i on la informació i la comunicació flueix d’una manera oberta i natural. L’Acampada BCN del 15M n’és un bon exemple així com moltes plataformes que estan sorgint en els darrers temps. Algunes d’aquestes es van presentar el diumenge a la Ciutadella.
En aquest punt estem. Per un banda, unes associacions professionals potents i representatives amb un tipus d’organització clàssica i, de l’altra, noves formes d’organitzacions que treballen en xarxa i responen als desitjos d’una gran majoria de la població més compromesa (molts d’aquests a la vegada associats i actius a les organitzacions clàssiques). Personalment crec que no queda més remei que entendre’s i buscar maneres en que aquestes dues concepcions puguin treballar juntes.
Amb tot, en aquesta reunió al PARC, l’Assemblea de Cultura de l’Acampada BCN ha donat un pas endavant important i crec que se n’han sortit molt bé. En convocar una marató (cinc hores va durar la trobada) de presentacions i diàleg van obrir el camí a noves formes de col·laboració i d’organització que poden aplegar totes les sensibilitats. D’aquesta manera, poden sortir iniciatives realment poderoses per donar veu a les reivindicacions de la cultura. Si el moviment 15M té la legitimació de la coherència i les associacions professionals la legitimació de la representativitat, tots junts han d’aconseguir, juntament a la resta de moviments culturals, crear unes condicions adients per a que les demandes de la cultura es puguin fer sentir. Per la meva part felicito als organitzadors i als assistents que li van donar un tomb a aquesta mandrosa tarda de diumenge d’un mes de juliol a Barcelona.