Article publicat a la revista Entreacte (Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya). Num. 170. Primavera 2010

En els darrers mesos he tingut l’oportunitat de conèixer les interioritats de les companyies de teatre del País Basc y de dansa de Catalunya. Es tracta de dos estudis que m’han encarregat per conèixer diferents aspectes del funcionament d’aquests col·lectius en qüestions relacionades amb la seva gestió. En els dos casos he hagut d’indagar respecte de la projecció internacional i les dades que he obtingut han estat francament decebedores. A més, tampoc sembla que hagi una tendència positiva ni capacitat per invertir-la.

Normalment es pensa que la dansa gira bé internacionalment i el teatre no. Doncs, el que sembla és que cap de les dues disciplines escèniques ho fa. Ni la dansa catalana, ni el teatre basc i molt em temo que tampoc ho fa el teatre català, la dansa basca o qualsevol altra combinació de disciplines o Comunitats Autònomes. Penso que el motiu és així de simple: volem vendre “bolos” als estrangers i ells, simplement, d’això no en compren.

Massa sovint sento als mitjans de comunicació o als debats que les arts escèniques catalanes tenen tal i qual reconeixement a l’estranger. Que la creativitat catalana pot vendre’s fàcilment al món, que només cal posar el mitjans necessaris. I quan es tracta de concretar es parla de “bolos”, circuïts i festivals. Actualment hi ha pocs països que comprin productes escènics. Girar, el que es diu girar internacionalment,  només ho fa qui pot abaratir els preus perquè té unes subvencions enormes, i també la creació més desconeguda, exòtica o innovadora, la qual és novetat al país. Els trets van per un altre lloc.

Vaig a fires, festivals o reunions internacionals i els pocs catalans que trobo són mànagers o agents amb la cartera plena de dossiers o DVDs. Molt poques vegades veig pels fòrums internacionals artistes o directors de teatre, o de sales, explicant el seus treballs i com els agradaria poder-los compartir amb estructures internacionals.

Hi ha un camp a recórrer en la internacionalització de la cultura que va més enllà del producte convenientment empaquetat i les arts escèniques són molt sensibles a aquest fet. Es tracta d’un món on es valoren les idees, els processos creatius, el coneixement dels uns i dels altres, la col·laboració i la participació entre iguals, on les arts i la cultura juguen un paper principal com a transmissors de sensibilitats i comunicació de voluntats. Vendre arts escèniques seria vendre tot això.